Carta de presentació: lectura pública 13 de setembre, 10h., facultat Rambles UPF, Barcelona

Setembre 8, 2007

Carta

Hola a tots i totes,

Us faig arribar la tesina doctoral

amb la qual he estat treballant de valent els últims anys.

Pels que no em coneixeu

I digueu

de qui és aquesta veu?

Haureu de saber que tot el que meu és teu,

Doncs tot és de tots

i ens compartim entre els mots,

I jo ja sóc tu,

I tu sempre ets l’altre,

Al que saludo amb un somriure

per compartir l’aventura del viure

per fer-la junts més lliure

El meu moviment és el de la gent.

He nascut valencià al barri de Beniclamet,

Però de ben xicotet vam marxar a Castelló de la Plana:

eixes terres a la que tan mal ha fet Zaplana,

els caciquismes de Fabra,

i la desídia d’un poble en desgana.

Després vaig venir a Barcelona.

Aquí porto 8 anys vivint,

gaudint més que sufrint.

Ara presento la tesina doctoral

Després d’haver estudiat Comunicació Audiovisual.

Vaig decidir fer el doctorat

per continuar-hi

amb el ja començat,

Seguint els impulsos amorètics de la meva llibertat,

Lluitant per realitats que vull fer més grans,

Compromès a subvertir totalitarismes, violències i injustícies,

a suturar les separacions

de les modernes civilitzacions,

a inventar noves formes de revolucions.

Els atzars silvians

i la realització d’un documental sobre l’Ordenança del Civisme

em van ajudar a posar els peus a terra amb moviments socials.

Mentre investigava,

M’articulava com un amic desconegut

en diverses campanyes, manifestacions i accions,

Participant de lluites locals i populars d’una ciutat

que es trenca per dins.

No obstant,

Vull propasar una interrupció,

Una massiva visibilització.

Ja podem anar més enllà,

Però ens hem de donar la mà:

Sumar forces i reaprofitar el que ja està guanyat.

El fet que anunciïn la fi de la història, de les utopies i de les grans revolucions,

no vol dir que no poguem inventar-nos poderoses interrupcions.

Comparteixo amb tu

la subversió del format telenociari hegemònic,

la superació del Periodisme neobuergés normal:

Una investigacció que tracta de demostrar la política conservadora

de les corporacions comunicatives dominants,

totalitarisme i violències informatives constants

que es funden en l’Estat i les formes del seu voltant,

imposició de la Realitat, l’Objectivtat i l’Actualitat.

Vull treballar les possibilitats de noves realitats,

Noves formes comunicatives

socials, econòmiques, poliètiques,

autogestionades des de la deconstrucció birocidialèctica

del seu ordre periodístic normal.

Fer les noves històries a diari

sense la repressió i l’exclusió del format telenoticiari.

Només sóc un altre precari

que creu que ja és hora de dir prou

a tanta violència immobiliària, urbanística, econòmica, industrial i institucional,

a tanta violència periodística integrada, dissimulada i normalitzada,

defensa agònica d’un ordre social insupportable,

últim bastió conservador d’un Realisme Periodístic

que dono per subvertit.

L’Antic Periodisme ha sucumbit.

Ara ens toca decidir.

Anuncis

Abstract

Setembre 2, 2007

Ja n’hi ha prou. Està tot fatal. Aquí i allí. El tot arreu és també meu i teu, no ens calen Hereus: tot és de tots, jo ja sóc tu, tu ets tothom i tothom és el món. Les noves formes lliures de comunicació permeten nous jocs avançats de comprensió, interacció i fusió, però, malauradament, persisteixen problemes d’ahir, com no conèixer el veí. Quan maten un iraquí, també em maten a mi, macabre ritu diari que celebra el telenoticiari amb imatges foradades, buidades, industrialitzades, que han oblidat entre tanta rutina periodística l’origen i el sentit d’aquestes morts atroces. Everybody knows. Tothom ho sap.

Som una generació que ha viscut televisivament el procés dramàtic que va portar a la guerra, pantomima espectacular protagonitzada per Bush i Blair -Aznar va fer tot el possible per guanyar per a la seva tauleta de nit la foto de las Azores- que es va saltar a la torera l’ONU i, per extensió, totes la raons poliètiques que propugnen el diàleg, l’entesa i la resolució pacífica dels conflictes. Aquest excés del sense-sentit de l’Estat-guerra dels EUA, del capital, de la batalla energètica i dels maquiavèl·lics interessos geoestratègics en l’Orient Mitjà, ha sacrificat públicament l’ONU, descobrint-la als ulls de tothom impotent, inútil, incapaç d’aturar una guerra que no havia autoritzat expressament, deslegitimant-la, ridiculitzant-la i deixant veure les limitacions, les contradiccions i els miratges de la seva irrealitat institucional; en realitat, esperpent allunyat de la gent. Pel revers d’aquest excés prenen força noves formes de progrés que, més o menys visibles, escriuen històries a part del periodisme. El periodisme normal, sense adonar-se’n del contagi de deslegimitació que està sofrint, es consumeix a si mateix portant fins a les últimes conseqüències els seus principis fundacionals d’objectivitat, neutralitat i actualitat, subjugant-se al paper de cronista subaltern de realitats prefabricades i totalitàries. Aquestes realitats, adaptades als dispositius industrials de les grans corporacions informatives, són representades com espectacles-mercaderies que es limiten a donar part de les morts del dia, saturació de cadàvers informatius. Els periodistes normals, interpretant aquest rol de mig funerari carronyer mig peó industrial, admetent els ordres de les coses dominants -des de l’ONU a la realitat narrada pels mass-mèdia hegemònics-, renuncien a una informació crítica i radical que permeti la comprensió profunda del representat i cartografiï eficaç, poètica i útilment les vies de solució (im)possibles. Són mercaders d’informació d’un ordre que s’esfondra vertiginosament. Encara que ells no ho mostrin, l’espectacle periodístic s’esquerda dia a dia, i trontollen els pilars totalitaris de la Realitat, l’Objectivitat i la Història, els quals legitimen ideològica, narrativa i informativament els actuals ordres insuportables de les coses. Que no t’enganyin: les noves estaques es camuflen entre les manipulacions ideològiques dels sentits polítics de mots com Democràcia i Transició, sintagmes com Estat de Benestar i Llibertat de Mercat, i sigles com l’ONU i l’FMI. Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires for per allà, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

No es tracta de fer seure als periodistes normals en la cadira dels acusats i disposar Nurembergs actualitzats. Tanmateix, urgeix comprendre els nous macrorelats periodístics que imposen una actualitat comuna i consensuada segons els diferents ordres preestablerts; urgeix exigir responsabilitats narratives del que ens estan contant i com ho estan representant. Cal descobrir els nous col·laboracionismes discrets i integrats que representen totalitàriament un Present Periodístic que conserven, reïfiquen i legitimen a cada notícia, Present que reprodueix mimèticament, estúpidament, fins a l’avorriment, una Realitat forçada i instituïda pels grans poders hegemònics i que exclou altres realitats possibles. No hi ha cap dubte que la política informativa dominant tolera -i alhora fa possible- les tragèdies diàries a l’Iraq, degradant injustícies insuportables a rutines informatives d’amaniment insuls per les menjades, incapaces de trasbalsar l’espectador, d’aportar nous sentits, noves raons i noves narratives alternatives, impotents a l’hora de representar polítiques informatives radicals que no cedeixin a aquesta Realitat. Ja no val excusar-se amb la fal·làcia de la Neutralitat.

Apostem per compromisos polítics amb altres poètiques informatives bricodialèctiques, transformadores i alliberadores. Si Marx va assolir un dels moments claus de la superació de la filosofia amb la famosa onzena tesi sobre Feuerbach -“Els filòsofs no han fet més que interpretar el món de diverses formes; el que ara importa és transformar-lo”-, ara bé podríem dir: els periodistes normals no han fet més que interpretar el món segons les formes hegemòniques de la Realitat i la Veritat; el que ara importa és transformar-lo. Però, contràriament a Marx, no pensem en una revolució totalitària com la que ell cobejava en el Manifest Comunista, sinó que, conscients de l’ocorregut en el segle XX, especialment, de la fatalitat dels règims comunistes i de la doctrina marxista-leninista, acompanyada per propagandes que anuncien farsàriament la fi de la història, de les utopies i de la ideologia, advoquem per noves formes revolucionàries a inventar des de i entre realitats mil·lèsimes autogestionades lliurement en el ras quotidià i popular. Reciclant les tesis de la història de Walter Benjamin contra l’esteticisme feixista de l’historicisme dominant cap a la dècada del 1930, en plena eclosió del nazisme i del capitalisme; les investigacions de l’Adorno que afirma que “el tot és el no vertader”; les micropolítiques quotidianes, locals i parcials de Foucault, Guattari, Deleuze i Lyotard; i, des de l’avui, suturant l’esguerrament de les ciències polítiques lògico-positives normals amb la tradició dels anarquismes socialistes de Godwin, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, parant atenció al Subcomandante Marcos i al Zapatisme, i participant en els nous protagonismes socials de la Barcelona metropolitana, moviments socials que van del local al global, ens atrevim a denunciar violències, exclusions i repressions insuportables de totalitats polítiques que s’imposen avui dia, com l‘Estat, la Democràcia, la Societat, l‘Economia, la Informació o la Civilització. Centrant-nos en el periodisme com una forma d’historicisme contemporani, tractem de deconstuir-lo, desemmascarar-lo, mitjançant un mètode bricodialèctic capaç de conjugar múltiples realitats, narratives i formes comunicatives que transiten disperses pel ras quotidià, mètode que asseguri noves maneres de relacions internètiques i hipercrítiques més justes, pacífiques, amorètiques, lliures, cooperatives, interactives, populars i autogestionades. El periodisme hegemònic, gràcies als favor legals de l’Estat, a les inèrcies del mercat capitalista i de la indústria informativa, així com a la política neoburgesa i conservadora de les ciències de la informació dominants, ha explotat el seu privilegi de la mediació de la informació, consolidant una nova Il·lustració i cert despotisme informatiu de la “bona” civilització. Dos dels efectes més perniciosos d’aquest historicisme periodístic ha estat donar regna solta a la indústria totalitària de l’Opinió Pública i al Capitalisme Mundial Integrat que s’oculta discret en l’Espectacle Difús.

He tibat el fil partint del que els mitjans de comunicació hegemònics han narrat -i encara avui estan narrant- del que podem conèixer com la Segona Guerra d’Iraq. Aquest episodi marca, sens dubte, un excés de col·laboracionisme entre polítics institucionals i periodistes comercials, i també, implícitament, un excés de submissió de ventrilòquia i d’un tipus d'(anti)poètica industrial, reïficadora i homogeneïtzant que és buclejada en un broadcast televisiu sense fi, política de l’etern replay del mateix, reality show del nostre temps. En definitiva, comprendre radicalment l’exemple de la narració periodística de la Segona Guerra d’Iraq pot servir-nos per deixar veure els límits, les perversions i les contradiccions de la política informativa dominant, política conservadora, neofeixista i neoburgesa que representa periodísticament un status quo intolerable i insuportable, però, aparentment, immodificable. Hi ha molts altres motius que fan grinyolar la megamàquina informativa, alertant de les manipulacions postal·legòriques d’un món-espot explotat, mediatitzat i globalitzat per les noves classes dominants: el conflicte entre Palestina i Israel, és a dir, la permissibilitat de l’ONU davant el genocidi, l’apartheid -amb mur inclús- i l’ocupació a la força de terres palestines; la pobresa, les malalties i la fam de països explotats i espoliats per multinacionals d’Imperis del Primer Món, països, a més, eternament endeutats gràcies als “favors” del Banc Mundial i de l’FMI; el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos naturals del planeta i els laments de la Mare Terra; etc. Amb tot, un dels problemes fonamentals el trobem en l’historicisme periodístic dominant i la seva exclusió totalitària dels altres, dels discursos i les representacions de les altreïtats en conflicte. Malauradament, aquests conflictes, tan mancats de poliètiques comprensives, solen explotar amb actes violents. El tractament informatiu d’aquestes formes de violència etiquetades normalment com a “terroristes” -recordem la lluita política i estratègica que envolta la definició de les formes de terrorisme a l’ONU i a altres òrgans supraestatals- solen caracteritzar-se pel seu esperit acrític, superficial, covard, sotmès als límits imposats que la ideologia civilitzada hegemònica, que no se’n surt de l’espectacle, que no és capaç de l’autocrítica ni de comprendre a l’altre, i, inútilment, es queda perplex i commocionat amb l’absurd de tot plegat.

Si hi ha un gran moment de l’absurd sorpresiu de l’imaginari col·lectiu contemporani és la caiguda de les Torres Bessones. Aquest suprarealista fenomen televisiu va deixar a l’espectador atònit davant el televisor, hores i hores, veient com les Torres anaven cremant-se i caient, sense que es pogués entendre res de res. Destrucció televisada en directe d’una de les formes -però no només simbòlica! el vertader drama està en la mort de les persones!- de poder més representatives de la societat nord-americana en particular i de la civilització hegemònica en general. Broadcast d’un pla fix continu, pla estúpid i vençut, incapaç de moviment, de tota crítica, incapaç de deconstruccions profundes, de muntatges comprensius i reconstruccions útils. La retransmissió d’hores i hores del pla fix de les Torres Bessones incendiant-se fins esfondrar-se, representa la vertadera sublimació de la “televisió pura”, consum, mitjançant encefalograma pla, de les imatges espectaculars de la caiguda d’uns dels símbols ianquis en les mateixes entranyes de l’Imperi. La televisió es va convertir en un forat negre que anava omplint-se de matèria informativa inútil, d’aparences realistes que superen les ficcions de Hollywood però que, per obeir als dogmes periodístics dominants, defuig tota recreació crítica i consagra l’estupidesa informativa: el periodisme normal, com un voyeur obscè, es va limitar a la espectacularització d’un striptease lent, morbós i increïble, en el qual les Torres anaven cremanant-se -amb la sorpresa d’un segon avió impactant en la segona Torre!-, desfent-se i enderrocant-se de mica en mica, agradant-se en una eròtica informativa que, per pudor moral, tem la pornografia sadomasoquista dels milers de morts, dels cossos mutilats, de les imatges de persones saltant al buit per les finestres. Per més gran que pugui ser la perplexitat, animo a la comprensió -encara que no pugui ser total- del que va succeir l’11-S. Hem d’esforçar-nos per comprendre. És absolutament necessari endinsar-nos en el forat negre de la retransmissió de la caiguda de les Torres Bessones i superar el periodisme estúpid dominant, tan maniatat als seus propis recursos de tautologia objectiva i de representació realista.

No obstant, si volem esbudellar de daltabaix l’espectacle periodístic no podem conformar-nos amb deconstruir bricodialècticament aquests macrorelats internacionals muntats en un no-espai virtual, sempre lluny de tot, sinó que faríem bé en concentrar els nostres esforços deconstructors en trames periodístiques pròximes al nostre entorn quotidià. El mètode bricodialèctic es compromet a suturar les escletxes entre perspectives macro i microsociològiques, tractant de deixar veure totalitarismes i violències de grans formes socials imposades “des de dalt”, com l’Estat, el Capitalisme i el Periodisme, i deixant també al descobert les tecnologies de poder infinitesimals que intervenen en les microfísiques immediates “de baix”, polítiques mínimes, sovint invisibles, arrelades al ras quotidià. Prenc la responsabilitat de fer donar la mà a Chomsky i a Foucault i superar divisions estèrils: proposem formes hipercrítiques que articulen bricodialècticament mapes holistes, generals, de la situació sòcio-històrica compartida entre molts, amb mapes, estratègies i tàctiques molt més situades, concretes i detallades, que possibilita el joc i el ball bricodialèctic entre múltiples realitats i formes comunicatives normalment excloses i reprimides pel totalitarisme periodístic dominant, discurs hegemònic farcit de manipulacions, abstraccions, prejudicis, totalitarismes i violències multiformes. Per fer veure radicalment la deslegitimació de les formes jurídico-socials dominants de més alçada, des de l’ONU als Estats de representació parlamentària, així com la deslegitmació de les formes periodístiques normals, hem de ser capaços de comprendre-les bricodialècticament entre formes, mapes i lluites que tenen lloc en situacions concretes, en la pràctica rasa del dia a dia. Certament, de poc serveix que ens lamentem del que passa, per exemple, a l’Iraq o a Palestina, sinó treballem per desemmascarar les tecnologies de poder discretes, imposicions polítiques amb silenciador, que les classes dominants tracten d’infligir-nos pels canals instituïts per la normalitat democràtica vigent. Les investigacions genealògiques de Foucault respecte a les relacions entre el saber i el poder, desenvolupades brillantment en Les paraules i les coses i L’ordre del discurs, seran crucials per a la nostra pretensió d’ampliar a tres els vectors en lluita: informació, saber i poder. El binomi saber/poder, escenari poètic de lluita entre la epistemologia i la política, ha d’actualitzar-se a la societat orgàsmica de l’espectacle i al seu periodisme totalitari: és urgent i necessari descobrir els mecanismes de poder periodístic que tracten de fixar el coneixement. Tanmateix, hauríem de recordar que les estratègies crítico-transfomardores per ser vertaderament útils han d’arrelar-se a un situació sòcio-històrica concreta, on els nostres cossos bateguen i les nostres vides es baten i s’inventen.

Jo escric des de Barcelona. La vida cada dia està més difícil en aquesta ciutat, tan hipotecada en el Model Barcelona, marca registrada pels poders hegemònics de la ciutat, que gairebé no deixa espais lliures per a altres polítiques col·lectives. L’Ajuntament de Barcelona fa tot el possible per imposar unes formes socials insuportables. No vacil·la en instrumentalitzar totalitàriament una legitimitat burocràtica i desfasada, restes d’una forma d’Estat superada i foradada per múltiples llocs, que ajuda a consolidar i reïficar les formes dominants d’altres ordres -com el comunicatiu i l’informatiu, l’urbanístic o l’econòmic- que conflueixen en les vides quotidianes que transiten en la Barcelona metropolitana, vides en guerra quotidiana per la seva llibertat, per fugar-se de la precarietat. L’alt preu de la vida i els totalitarismes i les violències socials, laborals i econòmiques que són tolerades i permeses pels poders institucionals, estan donant lloc a la configuració de classes socials titubejants entre el vertigen contemporani (com els precaris, els mileuristes, els artistes i investigadors repudiats, els llicenciats en fastworks, immigrants-sense-papers, hipotecats i demés explotats), les quals han de lluitar per alliberar-se de les petites morts diàries diagnosticades incisivament per Vaneigem en el seu Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se’n d’ella. Vaneigem va ser l’autor del llibre La Revolució de la vida quotidiana. Tractat de com viure, llibre amb molt de ressò entre les revoltes del Maig del 68. Gairebé quaranta anys després, animo a parar l’orella al seu “avís”. Partint d’una interessant i heterodoxa perspectiva marxista, ens alerta dels perills de viure com a morts: en l’actual complex de la forma-societat de l’espectacle, s’estan imposant unes formes cíviques d’imposició de l’obligació a treballar i de l’apropiació privada del treball aliè, de la potència de la creativitat col·lectiva, que materialitza (justifica, sustenta i -també- permet) l’exigència de la mercantilització de la vida; i la mercantilització és norma de mort. Les hipoteques a les quals ens hem de sotmetre per poder tenir una vivenda és una forma moderna d’esclavatge “voluntari”, embalsamament de la vida entre parracs de contractes explotadors, crèdits bancaris i nòmines industrials. No pretenc esverar per excés apocalíptic, però, certament, les formes de la vida normal són estructures que reprimeixen i esclavitzen les estructures de l’existència possibles, evitant que el subjecte es desenvolupi críticament i lliure amb formes més amorètiques, justes, cooperatives, creatives i afirmatives. I desitgem més, molt més. La nostra intenció és comprendre que les estructures del periodisme dominant, així com altres estructures de la graella de programació, per exemple, de programes del cor, de telerealitats, de talk shows, no només són una invitació a una hiperesquizofrènia insana, sinó que, a més, tenen conseqüències materials en les formes concretes i pràctiques del viure, limitant-nos la infinita potència poètica dels vivents a simples autòmats civilitzats, a atontats espectadors immobilitzats, cossos somorts desterritorialitzats, mancats de terra, de vivenda, de vida: mancats de nosaltres mateixos -des del jo a l’altre-… Consumisme total en la ciutat-màfia de Barcelona.

La perpetuació d’una complexitat social muntada entre totalismes legitima formalment corrupcions polítiques, caciquismes i comportaments mafiosos. Aquestes noves formes cíviques de màfia s’estenen per múltiples llocs de l’Estat Espanyol, especialment, en el meu petit país, Castelló de la Plana. Els greus casos de corrupció immobiliària que tant ens estan fotent la vida no són tan abstrusos, no són tan laberíntics, no tenen un guió tan elaborat com hom podria pensar; sinó que, tot el contrari, es produeixen per senzills favors entre amics -Fabra i el constructor Ger, per exemple-, que, per les característiques de l’ordre preestablert, tenen unes conseqüències brutals en el preu de la nostra vida. No són bolets màgics apareguts excepcionalment, sinó que són facilitats sistèmiques de l’ordre entre totalitats que no s’acaben de solucionar amb un simple canvi de partit -encara que hem de reconèixer que no tots els partits són iguals i que, sens dubte, el PP és el pitjor de tots-. L’especulació, la violència urbanística i la destrucció del territori són pràctiques comuns en els nostres pobles i barris. Per descomptat, lluitem per les nostres vides i no pensem abaixar els braços complaentment. La resistència, la desobediència i la rebel·lia es propaguen a ritme exponencial pels espais alliberats de la ciutat: la nostra vida no pot ser un producte instrumentalitzat pel seu mercat, borsa institucional de la nostra precarietat, maquiavel·lisme neoliberal de la societat que promou l’especulació financera de la nostra llibertat.

Els moviments socials alliberadors de la Barcelona metropolitana, entesos en la seva diversitat il·limitada de les pràctiques poliètiques transformadores, fa temps que lluitem per subvertir aquest ordre intolerable, violència política amb hipòcrita civisme neoburgés d’ “esquerres” i “catalanista”. Molts d’aquests protagonismes socials no accepten aquest preu insostenible de la vida i, citant a Miles de Vivendas -centre social okupat recentment atacat i destruït entre els mafiosos municipals (http://www.sindominio.net/miles)-, lluiten per reobrir “espacios políticos a ras de suelo, sobre la metrópoli entera. En rebelión contra la precarización de la vida toda (precariedad económica, precariedad afectiva, precariedad social), nos regalamos acontecimientos colectivos, momentos de agregación, con un reto importante: convertir los acontecimientos en una palanca que abra un espacio político en la ciudad”. Pràctiques pirates que escombren metropolis oceàniques. O vist des d’una altra perspectiva, podríem dir que aquestes pràctiques i accions, realitzades en situacions sòcio-històriques ben concretes, desobeeixen les estratègies legals de l’Estat en el seu intent d’apropiació absoluta i totalitària de la potència política per part de l’Estat, i, en comptes de conformismes, pessimismes o utopismes compungits, s’atreveixen a inventar múltiples fugues de la precarietat que fa trontollar els nostres cossos i, aprenent i conjugant múltiples ritmes, balls i expressions, alliberar nous espais que facilitin formes polítiques alternatives, excepcionals, en combat amb les altres formes normativitzadores hegemòniques. El mite de la “democràcia moderna”, com a ideal abstracte, en l’imaginari comú occidental sol acompanyar-se del moviment de la Il·lustració, de la Revolució Francesa, de les idees de legitimitat i sobirania i de la constitució de l’Estat Modern, i sol considerar-se una de les expressions més avançades de la ciència política normal “estatista”, des de Maquiavel, passant per Hobbes, Locke, Kant, Rousseau i els enciclopedistes francesos, fins a Hegel, Marx, Schmitt, Weber, Arendt i Giddens. Tanmateix, avui dia, malgrat certs progressos i avantatges de la Social-democràcia, de l’Estat de Benestar, de l’Estat de Dret i de la Democràcia de Representació Parlamentària, aquest ordre de les coses ja no pot conservar per més temps la seva hegemonia.

Sabent-nos portadors de nous drets, llibertats i exigències de responsabilitat radical, sofrint en les nostres precàries carns injustícies, violències, exclusions i repressions insuportables, i confiats dels nostres sabers, de les nostres històries, de les nostres poètiques i de les estratègies dialèctico-transformadores que sabem conjugar-hi, no tenim por d’enfrontar-nos a la ciència política normal i inventar noves maneres poliètiques d’autogestionar cooperativament la convivència que siguin més justes, interactives, amorètiques i wikiorgàniques. Sobretot si, a més, analitzem les formes massives amb què es representa el poder polític de l’Estat de les Institucions: teatrets de postpolítica-simulacre molt més dedicats a confeccionar trames i efectes periodístics, a manipular i instrumentalitzar al seu favor l’espectacle periodístic i els mecanismes de l’opinió pública normal, que a tractar les realitats quotidianes que queden fora de camp. Com tan clarament ha dit Pierre Bourdieu: “res és requerit més absolutament pel joc polític que la seva pròpia adhesió fonamental al joc mateix, il·lusió, embroll, compromís“. Malauradament, en el passat recent hem viscut exemples terribles que faríem bé a comentar: per exemple, la trama postwatergate orquestrada entre el PP i El Mundo i La Cope entorn al judici per l’atemptat de l’11-M -“Queremos saber toda la verdad…”, alimentant les teories conspiranoiques que apuntin cap a ETA i facin versemblants les manipulacions acebianes de l’11 al 13-M; el bloqueig de l’opinió pública amb el cas de de Juana Chaos; o, potser el més continuat i tràgic, la impossibilitat de portar a bon port el procés de negociacions amb ETA. Hem pogut seguir la retransmissió en directe del procés de negociacions, espectacle per a consum massiu, com un partit de futbol o un serial de sobretaula, el qual s’ha exprimit com una font molt profitosa per a la indústria informativa. Tant els partits-institucions, especialment el PP, com els mitjans hegemònics que han col·laborat en el boicot mediàtic del procés -la instrumentalització informativa ha estat perversa, mesquina i violenta- haurien d’assumir la seva responsabilitat. Sens dubte, voler obrir aquest procés als mecanismes industrials de l’opinió pública i a les estructures comunicatives hegemòniques ha estat catastròfic: hi manca crítica, democràcia, llibertat, ètica dialògica i estratègies i modes de joc entre les diferents formes comunicatives. Certament, els polítics institucionals parlotegen sense parar, s’envesteixen entre telenoticiaris i diaris, entre imatge i imatge, clivelles per a entreteixir l’espectacle de la pseudopolítica. Etern retorn del “culebró” per televisió i altres mitjans de comunicació que falseja la política fins reduir-la a una efectista representació de la mateixa. Resultat: el procés va quedar ben empantanat. Mostra esperpèntica d’un procés de negociació amb una banda terrorista retransmès en obert i en directe. Gran show comunicatiu. Val a dir que el Partit Popular és un mestre de la no-política i el PSOE sol comportar-se com un novell amb por escènica, que opta per imitar la farsa del PP pel bé de l’obra i de la taquilla. Del contrari, podria interrompre’s l’espectacle… i ells també mengen d’això.

De fet, a l’Estat Espanyol vivim unes particularitat històriques que s’han de mencionar. El recent “adveniment de la democràcia”, després de la mort de Franco (1975) i la imposició de la Constitución Española del 1978, fa difícil apreciar la perversió política que oculta el binomi filosòfic Dictadura/Democràcia, com si només hi hagués una única forma de Dictadura i una única forma de Democràcia, cosa, evidentment, falsa. No obstant, queda ben palesa la diferència entre un règim totalitari i una democràcia de representació parlamentària, observable també -i tampoc és una casualitat- en els notables canvis en l’estructura de la comunicació i l’aixecament de censures i repressions en favor d’una major llibertat d’expressió i informativa. Per tant, quan es critiqui el periodisme tradicional i la forma democràtica dominant, es fa des de la consciència que són pràctiques i formes en el seu moment benvingudes per a molts, però que estan ja consolidades, assolides i esgotades en els seus límits fundacionals. Creiem que ja és hora de continuar i tirar endavant. No podem creure -i no ho acceptarem mai de cap manera- que el present sigui el final, que s’hagi realitzat tot el potencial democràtic de les societats humanes, que ens hagem de conformar amb l’actual insuportable ordre de les coses. Un dels moments claus a tornar a portar a la palestra és el de la Transició. Com bé diuen Leiva, Miró i Urbano en De la protesta al contrapoder. Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana: “La Transició ha estat presentada, pels qui tenen atribuït el poder de construir i reconstruir relats històrics legitimats, com una “victòria de les llums” per sobre de l’obscurantisme franquista i dels excessos de societats “poc madures”; com el part, una mica dolorós, d’un nou sistema homologat a la modernitat europea.”. Tanmateix, és ja hora de reobrir els debats radicals que es van intentar tancar totalitàriament acudint a la legitimitat d’aquest procés constituent: “Però -seguim amb Leiva, Miró i Urbano- avui no ens interessen les zones il·luminades pels potents focus mediàtics i/o acadèmics; a hores d’ara convé visualitzar els clarobscurs del procés. No per oferir una nova versió de la transició o per revelar dades desconegudes per a consum d’erudits. Necessitem articular el relat que va ser silenciat apel·lant a compromisos històrics, a “ètiques de la responsabilitat” com a essència de la vocació política o, en les seves versions més grolleres, al “compromís patriòtic”. Articular un relat -no descobrir veritats històriques- que ens haurà de servir per donar-nos respostes a nosaltres mateixos; reconstruir la gènesi d’un procés per dotar de sentit diacrònic la praxi del present; conferir sentit als buits generacionals, vivencials, que ens condicionen les pràctiques polítiques d’avui.”.

Se sol interpretar la Transició i l’acord de la Constitució del 78 com un èxit de la democràcia, però una Transició que no determina responsabilitats i culpes i no disposa mecanismes de justa reparació, era una condemna segura a un bloqueig dels usos del passat i al boicot institucional d’una autèntica política crítica de la memòria històrica. Fins que no es purguin públicament els excessos nocius de les polítiques feixistes del nacionalcatolicisme franquista i quedi ben clar que no tots dos bàndols tenen la mateixa responsabilitat en la guerra civil -de cap de les maneres es pot permetre que quedin en igual tracte històric els que lluitaven en defensa de la República i els que es van aixecar militarment per imposar després una Dictadura-, serà molt difícil avançar en algunes qüestions que es troben en bloqueig històric, com la situació en conflicte permanent del País Basc, de Galícia, dels Països Catalans i de qualsevol altre poble oprimit. Amb tot, les polítiques identitàries nacionalistes haurien d’espolsar-se d’alguns tics reaccionaris, encarcarats i totalitaris, nacionalismes rígids institucionals que bandegen altres articulacions identitàries més líquides, dinàmiques i recreatives que es donen en les experiències quotidianes. Per altra banda, és també urgent fer una relectura del mite de la Transició des de la perspectiva econòmica i de la sociologia pràctica i situada, tenint en compte les dialèctiques entre les experiències d’autogestió polítiques nascudes al ras popular i les imposicions institucionals de l’Estat actual. És estratègicament fonamental suturar els moviments polítics que hi havia abans de la constitució de l’ordre estatal dominant, retrobar els relats, els discursos i les lluites que ja assenyalaven els problemes que després ens ha caigut a sobre “democràticament”. No es tracta només de reobrir les polèmiques entre la ciència política normal estatista i les diverses polítiques anarquistes, ni d’enllaçar els “nous protagonismes socials de la Barcelona metropolitana” amb les lluites veïnals i obreres que, malgrat la seva invisibilització historicista, han combatut per emancipacions radicals baix la Dictadura, abans de la Constitució, de la nova Democràcia i de la configuració vertical dels grans sindicats UGT i CCOO, sinó que, principalment, hauríem de parlar dels procés constitucional de l’ “expropiació de la política”. Aquesta expropiació, aprofitant-se encara de l’antic precepte rousseaunià de la legitimitat i de les bases democràtiques de l’Estat Modern, consisteix en l’estratègia leviatana d’apoderar-se el monopoli polític mitjançant la representació parlamentària i la coerció, la repressió i l’exclusió de l’altre excepcional, del bàrbar, del delinqüent, de l’antisistema, de l’okupa, del radical o del terrorista “en general”. Però no podem contentar-nos amb el Canviar el món sense prendre el poder de Holloway, doncs sembla que cau en els mites-trampes de la ideologia dominant en totalitzar i fetitxitzar el poder com quelcom propi de les formes de polítiques institucionals i nega a les formes poliètiques un poder d’acció i transformació només invisible a miops-sense-ulleres. Des de les relacions entre microfísiques quotidianes, ens proposem suturar l’esguerrament entre ètica i política que la ciència política dels de dalt va necessitar per imposar verticalment l’ordre, el govern, l’Estat. Els excessos verticalistes no ens ha retornat a una quotidianitat política senzilla, democràtica, solidària, comprensiva, poètica i cooperativa, sinó que tracten de kafkiar-nos entre la complexitat burocràtica de totalitats que no existeixen i que només poden generar absurds i sense-sentits, buits de poder polítics que l’Estat-dels-ullals tracta d’apoder-s’hi violentament.

Precisament, Barcelona, junt a Londres, París o Berlín, és avui una de les ciutats amb una de les xarxes de moviment socials més activa i desenvolupada d’Europa. L’any 2006, a banda d’infinites accions d’explícit activisme mil·lèsim difícilment classificables, podem destacar-ne algunes accions i manifestacions especialment sonades dintre de la política suburbana de la ciutat, com: manifestacions contra la guerra a Iraq, Palestina i el Líban; la iniciativa constructiva Xavolegem Barcelona!; i moltes altres iniciatives localitzades en les lluites dels barris. Els MS de Barcelona ja són capaços de coordinar-se i organitzar-se per portar a terme campanyes autogestionades elaborades i consistents en el temps: per exemple, un seguit d’accions, iniciatives i manifestacions del col·lectiu Víctimes del Civisme (www.elcarreresdetothom.blogspot.com), posicionat en contra de l’Ordenança Per Fonamentar i Millorar la Convivència aprovada per Joan Clos, coneguda popularment com l’ “Ordenança del civisme” i motiu de forta protesta ciutadana per ser una ordenança descaradament neoburgesa, neoliberal i repressiva que pretén apoderar-se totalitàriament de l’espai públic i decidir unilateralment què es pot fer i què no als nostres carrers [veure minidocumental sobre el tema realitzat per Catarina Pereira i per mi mateix]; la campanya impulsada per V de Vivenda “No tindràs una casa en la puta vida” (http://bcn.vdevivienda.net/) pel dret de la vivenda digna; i el moviment de la Cultura Lliure (www.culturalliure.blogspot.com), el qual, amb accions i okupacions com les del Teatre Arnau o la Sala Bahía, ha reivindicat una cultura sense copyrights capitalistes i la necessitat de nous espais i més oportunitats per als artistes precaris. També del 23 al 25 de juny del 2006 va passar per Barcelona la II Caravana Europea per la Llibertat de Moviment la qual també reclamava la llibertat de permanència i el tancament dels centres d’internament per a immigrants. Els activistes participant en un acte de protesta en el nou Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca, petit Guantánamo institucional ocult per l’opinió pública hegemònica, van ser reprimits violentament i tancats a la presó durant més de dos dies (http://communia.org/caravana/reply/reply.php). Entre els diversos moviments, ateneus, assemblees de barri i altres col·lectius de la ciutat, cal destacar-hi també la importància social dels centres socials okupats. Posant en evidència la crítica clàssica als moviments socials, la qual, seguint la “doble crítica” de Marx, lamenta la manca formes metacrítiques dintre dels propis moviments socials, els CSOs de les Barcelones estan desenvolupant una tasca molt valuosa d’estratègia articulatòria i organitzativa, donant lloc a noves formes de cohesió precàries, autogestionades i dinàmiques. Malauradament, CSOs tant actius com La Makabra (http://www.lamakabra.org/joomla/), Miles de Vivienda o L’Òpera (http://csolaopera.probeta.yi.org/) han estat darrerament atacats i enderrocats amb els mitjans de guerra de l’Ajuntament, en benefici, és clar, de projectes urbanístics tan poderosos com Port 2000 o el complex turístico-científic 22@.

Mentre escric aquestes línies, hi ha un procés obert pel desallotjament i enderrocament de Can Vies (www.canvies.barrisants.org) per les obres destructores que pretenen fer passar l’AVE pel centre de la ciutat. Fa uns dies amics de Sants han mogut fitxa per visibilitzar la seva disconformitat amb les obres, les quals destrossarà molts carrers i espai comuns dels barris metropolitans. El “contrapoder” cada dia que passa és més potent: no hi ha Govern ni Ajuntament que exerceixi violència sense resposta. Els barris estan en lluita contra la seva destrucció (http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/311478/index.php). Certament, la batalla en contra de l’AVE pot aportar elements molt interessant des del punt de vista de noves agregacions i articulacions de lluita social, doncs moltes associacions i plataformes veïnals (http://www.avepellitoral.info/) que, en principi, no solen mobilitzar-se i sortir al carrer, ara, molt possiblement, ho faran i compartiran les protestes amb altres activismes polítics més recurrents. Si el moviment pel dret a l’habitatge ja ha polilitzat grans bosses de nous companys i companyes, la batalla contra l’AVE encara pot aportar noves formes de lluitar contra poders hegemònics, cada cop més contestats i desmitificats, com la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona.

El moviment okupa té un protagonisme cabdal en les noves polítiques alliberadores. Primer de tot: en l’actual ordre de les coses, okupar és lluitar per la sobirania radical a la pròpia vida, a tenir les condicions necessàries per desenvolupar la vida lliurement, reconduint la pervertida legitimitat rousseniana en derives i pràctiques pirates que permetin fugar-se de la precarietat. Reivindiquem els espais alliberats! Okupa tu també! (www.okupesbcn.net). Hi ha altres solucions a més de l’okupació d’edificis i espais buits no aprofitats, normalment béns immobles suspesos per grans immobiliàries per ardits de l’especulació, però voler solucionar el problema de la vivenda implicaria transformacions polítiques radicals, sobretot d’índole econòmica, que els governs es neguen a afrontar. En el fons està la sempiterna qüestió de la propietat privada, dels privilegis de classe i del sistema capitalista neoliberal, però posant la tensió en els límits i les contradiccions de l’actual “societat de benestar” i de la democràcia de representació parlamentària per la qüestió del dret a l’habitatge. Com anem a estar bé si no tenim un lloc on viure? Com anem a estar bé si des dels ordres hegemònics se’ns insta a hipotecar-nos de per vida sense poder viure-la? Com a anem a estar bé quan les ciutats-mercats actuals regularitzades, fins i tot amb l’ajuda d’ordenances municipals com la del Civisme que legitimen a la Guàrdia Urbana a prohibir i sancionar tota activitat econòmica alternativa, tractant d’imposar-nos unes formes econòmiques capitalistes en les que no creem i que lluitem per superar des de noves microeconomies (locomunismes, autogestió, donacions, intercanvis dialògics, etc.) des de baix? Com anem a estar bé si som cossiències lliures -crítics, artistes, llicenciats, inventors de nous treballs lliures, mags, historiadors, vividors…- que no cabem en la centralitat de l’odre normal? Com anem a estar bé si ens passem els dies pensant com fugar-nos de la precarietat sense convertir-nos en cadàvers hipotecats? La “societat de benestar” sempre va ser un mite esfereïdor, però avui reflecteix les contradiccions finals d’un ordre insuportable que ja està sent superat. Cada cop més ràpid, en progressions hiperexponencials. Creem comunitats! Sabem que no hi ha una sola societat, sinó relacions de múltiples formes socials. Apostem per noves microformes de sociabilització dintre de la pròpia societat que permeti el desenvolupament lliure de les diferents formes de vida i de convivència de manera justa, articulada i sense cap tipus de violència, ja sigui física o simbòlica. Tanmateix, com hem vist, l’injust ordre de les coses fa que la convivència s’extremi en guerres socials fins que els poders hegemònics no aturin les seves pràctiques de violència multiforme, i fins que se superin els ordres preestablerts i s’inventin noves formes ètiques de viure i de conviure entre tothom. No és casual que Barcelona sigui una ciutat on les formes socials d’autogestió, cooperatives i comunitàries, de noves propostes econòmiques, tenen molt de protagonisme. Urgeix trencar el mite del capitalisme, com a tot, com a sistema que determina tota forma d’intercanvi: si volem crear noves formes intercomunicatives i noves formes socials, ens caldran noves formes econòmiques. I ja no només correspon als moviments socials, sinó que, desmitificant aquesta generalitat abstracta de moviments socials, múltiples iniciatives i projectes al marge de les institucions i dels mercats i les indústries hegemòniques tiren endavant des de formes econòmiques alternatives.

Ja podem cartografiar moltes d’aquestes noves formes sòcio-econòmiques. Conscients del nostre poder poliètic il·limitat, desafiem els totalismes de l’Estat, el Capitalisme, el Periodisme, l’Ajuntament, la Ciutat de Barcelona, i, reanimant ciutats invisibles, inventem noves realitats comunitàries i veïnals que no se sotmeten als seus ordres. Fem les nostres pròpies històries. Evidentment, les informacions locals del periodisme dominant tracten de reprimir i excloure totes aquestes noves realitats socials, invisibilitzant-les, i, periodísticament, totalitàriament, reforçant les formes socials hegemòniques, és a dir, conservant la Realitat Objectiva Institucional, però cada dia hi ha més mitjans de comunicació populars i autogestionats. És just dedicar-li la nostra atenció a l’estimable feina portada a terme per l’Assemblea per la Comunicació Social (ACS) sota la consigna política “Okupem les ones” (www.okupemlesones.org). Si bé els barris i les xarxes socials de la Barcelona metropolitana estan aconseguint tirar endavant múltiples formes “contrainformatives”, per exemple, el Contra-infos (http://www.sindominio.net/zitzania/), o, en un nivell organizatiu més elaborat, publicacions com el setmanari La Directa (http://www.setmanaridirecta.info/), o projectes com l’ “agència de notícies antagonista” (http://www.liberinfo.net/), o l’abscissa de Barcelona en Indymedia (http://barcelona.indymedia.org/), l’ACS ha portat a engegar estratègies comunicatives que proposen alternatives a la legislació actual de l’espectre ràdio-televisiu. A part de la creació d’una televisió comunitària, La Tele (www.latele.cat), un mitjà forçosament pirata, destaca també una campanya perquè la legislació, tant per part de l’Estat com de la Generalitat de Catalunya (www.parlament-cat.net/activitat/bopc/07b254.pdf), a part de la diferencació entre els sectors “públic” i “privat”, tingui en compte el Tercer Sector de l’Audiovisual (TSA). El TSA, segons L’ASC, es fonamenta en la “sobirania comunicativa” de la “societat civil” i reclama que les institucions de l’Estat reconeguin legalment el dret a la informació i la llibertat d’expressió d’ONGs, associacions de veïns, col·lectius de base, xarxes, plataformes per reivindicacions concretes, etc., i que se’ls obri les portes de l’espectre radioelèctric. L’exposició “Horitzó TV” ens anima a repensar críticament la televisió, articular altres formes i polítiques televisives possibles, fins rascar els límits del que clàssicament entenem com a televisió i obrint-nos a nous horitzons comunicatius, com indiquen les microtelevisions, les TVblogs i les Tvwebs. Sotaescrivint-me l’eslògan “La tele que no prenguem, ens la prendran. És el moment de deixar de mirar la tele per passar a fer-la”, puc assegurar ara i aquí que el totalitarisme de la televisió neoburgesa hegemònica té els dies comptats. Si ja hi ha algunes microtelevisions alternatives, com VilaWeb TV (http://www.vilaweb.tv/), la Televisió Virtual del Barri de Sants (http://www.tv.barrisants.org/), Pluràlia TV (http://www.pluralia.tv/), o TVBlogs tan interessants com http://www.dvactivisme.org/, en molt poc temps, la multiplicitat de canals televisius no vindrà determinada per la TDT sinó per les voluntats populars, socials i individuals d’emetre continguts multimèdia.

Aquestes formes comunicatives representen realitats i històries alternatives a l’actualitat periodística normal. Malgrat que el format telenoticiari hegemònic continua resistint pel seu poder ideològic, estètic i informatiu, discurs de l’ “objectivitat comuna”, les microrevolucions comunicatives quotidianes faran saltar les crostes que s’obstinen a agarrar-se al nostre cos, tot i ja estar seques, mortes i estar ja curades ferides. El mètode bricodialèctic proposa diferents modes de joc i de ball amb les múltiples formes comunicatives. Si bé l’objectiu primer és deixar veure el totalitarisme periodístic i la violència informativa que s’amaga estèticament en el format telenoticiari hegemònic, les utilitats polítiques d’aquesta recerca són promoure eines pràctiques que ajudin a subvertir la realitat històrica ordenada i reinventar, des del ras popular alliberat, altres històries, altres realitats, altres societats i altres mons possibles. La subversió que ens portem entre mans ens pot fer a tots germans. Ara tan sols ens toca bufar tots junts, bufar fins que les crostes caiguin.

Com a acte de responsabilitat pels sentits recollits en aquesta investigacció, enumero tasques que podrien ser útils per a l’avui:

1- Córrer la cortina i denunciar la política periodística dominant, política conservadora asfixiant.

2- Subvertir les ciències de la informació en particular i les ciències socials en general.

3- Alliberar els espais universitaris i crear en la UPF el “Laboratori Bricodialèctic de Realitats Avançades Multimèdia” (LabBRAM).

4- Crear entre amics un nou manifest que trenqui la continuïtat normal de la ciutat de Barcelona i oposi les noves formes poliètiques internètiques, bricodialèctiques i wikirizomàtiques a les polítiques totalitàries de l’Ajuntament.

5- Avançar en les noves formes comunicatives, socials i econòmiques. Microeconomies, nous treballs, noves poliètiques econòmiques, jocs de noves formes poètico-econòmiques.

6- Promoure una visibilització massiva que faci saltar les crostes dels vells ordres que encara rasquen i ens fan mal. Entre el local i el global.

 

Hello world!

Agost 31, 2007

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!