1.5.1. De la cosmologia a la bricodialèctica de les formes comunicatives: nous formalismes

1.5.1. De la cosmologia a la bricodialèctica de les formes comunicatives: nous formalismes

 

Ja fa dècades que Unamuno clamava després d’inspirar a Hegel que “la forma és el fons”. No es tracta tan sols d’una moda de formalistes i postestructuralistes postmoderns, sinó la convicció d’una política ontològica determinada que afirma “que el món de la ciència són formes endollades unes en altres, formes de formes i formes d’aquestes formes en procés inacabable” (Unamuno, 1977, p. 13). Unamuno –via Hegel- intentarà superar el noumen neoplatònic de Kant i establir correspondències entre l’exterioritat i la interioritat, entre la superfície material i el contingut simbòlic. Per acabar de donar pistes que puguin ajudar a resoldre misteris que duren tota la història del coneixement, volem connectar aquesta ontologia estètica amb els presocràtics i sofistes (Thales, Anaxímenes, Heràclit, Anaxàgores, Protàgores, Gòrgies i Sòcrates), els quals, des de les seves cosmologies naturals es preguntaven sobre l’origen de les coses, aleshores ja lliure de mitologies, i s’adreçaven a l’estudi de la matèria, a la phisis que els embolcallava, com a realitat pràctica del que hi ha, del que és, del que es presenta naturalment, es mou i es transforma.

Aquesta cosmologia materialista, en oposició al misticisme òrfic i pitagòric, a l’immobilisme de Parmènides i a l’idealisme platònic, va permetre desenvolupament de l’ètica, el dret, l’arquitectura, la història, la geografia i l’antropologia. Sens dubte, les canviants realitats socials, culturals i econòmiques també demostraven la insuficiència de les filosofies naturals, doncs el món humanitzat, civilitzat, dominat i convingut segons un sistema ideològic de lleis, institucions, hàbits i costums, aviat apareixerà entre teranyines que caldrà comprendre i saber destelar. Tasca que van realitzar sofistes i pensadors lliures, com Sòcrates: ells eren els primers microdeconstructors d’ortodòxies totalitàries (morals, lleis, coneixements, etc.), antecessors de Hegel, Nietzsche, Foucault, Lyotard o Derrida. Aquelles primeres tendències fenomenològiques radicals que tractaven de diferenciar allò natural –phýsis– d’allò convingut i fet llei –nomos– eren un intent de surfejar pels límits del coneixement, d’una civilització i d’una cultura donades, acció complicada i sempre perillosa (no només per haver de sortejar impossibles, relativismes i sense sentits, també per persecucions polítiques testimoniades amb els casos desterraments de sofistes i el cas tràgic de condemna a mort de Sòcrates en l’Atenes del segle V a.C.). Comprendrem que és tot més enrevessat si tenim en compte com les societats occidentals han progressat econòmica i tècnicament en el sentit d’anar sent dominades i industrialitzades per la mà de l’home, reescrivint sobre una indicible naturalesa presimbòlica tot un seguit de xarxes simbòlico-materials –urbanisme, arquitectura, art, publicitat, moda, màquines, tecnologies, mitjans de comunicació de masses, informació…- que se sintetitzen en la vida quotidiana de les ciutats occidentals contemporànies.

Hegel va demostrar les contradiccions ètiques i jurídiques de l’Estat burgès. Marx va desemmascarar els mecanismes industrials de la societat capitalista industrial i va assenyalar el problema de la mistificació i mitificació de la ideologia burgesa. Benjamin va criticar Baudelaire i Kraus per denunciar la crisi històrica, poètica i d’experiències humanes que sofria la civilització que ell va viure en el primer terç del segle passat. Debord va continuar deixant veure els mecanismes reïficadors i alienants d’espectacles-mercaderies en la societat capitalista postindustrial i, junt a altres companys de la Internacional Situacionista, va liderar una crítica del ser espectador quotidià en les ciutats industrials d’aleshores. La fenomenologia crítica natural per a adaptar-se a les particularitats espectaculars i virtualitzants de la societat contemporània, a més de corregir certs excessos i mancances que van portar a un positivisme científic massa formal, reduït i alienant del món de la vida del subjecte –tal i com denunciava Husserl en La crisi de les ciències europees-, haurà de reconstruir-se tant en el pla cosmològic com l’ontològic i el metodològic. La fenomenologia vol interpretar un món espectacular manipulat amb múltiples representacions simbòliques i mediacions postfenomenològiques que separen el cos de la phýsis –què queda de naturalesa en l’artifici de ciutats-indústriomercantils d’avui?-, per tant, caldrà conjugar certs elements transcendentals i crítics del romanticisme (Novalis, Goethe, Schiller, Benjamin), la fenomenologia hermenèutico-existencialista (Heidegger, Sartre, Gadamer, Ricoeur), el deconstructivisme (Lyotard, Foucault, Derrida, Ihde), la psicoanàlisi existencial (Freud, Lacan, Deleuze, Guattari, L. M. Panero), l’antropologia simbòlica neokantiana i la sociologia de l’interaccionisme simbòlic (Simmel, Lévi-Strauss, Greeze, Cassirer, Durkheim). Haurem de prestar especial atenció a conceptes com “la construcció social de la realitat” de Tuchman, la “media logic” d’Altheide i Snow i la “cultura televisiva” de John Fiske. Serà necessari sacsar estudis simbòlics neutres i fer veure la violència simbòlica guerrejada entre tecnologies de poder infinitesimals repressives i altres formes de resistència alliberadores (Foucault, Bourdieu, Freire, Raddiffle-Brown).

 Si Heràclit, en qüestionar-se sobre la cosmologia natural de les coses, deia que “convé saber que la guerra és comú  a totes les coses, i que la justícia és discòrdia i que tot succeeix per la discòrdia i la necessitat”[1], Foucault, vint-i-sis segles després, va aconseguir muntar una actualització potentíssima, molt útil per les batalles quotidianes. Fusionant la màxima de Clausewitz “la política és la continuació de la guerra amb altres mitjans” amb l’herència genealogista de Nietzsche –el qual, no casualment, tant va beure dels presocràtics-, va enllestir un model de guerra que polititzava el llenguatge i els signes: “rebutjo les anàlisis que es refereixen al camp simbòlic o al domini de les estructures significants”, [i, alternativament, proposa] “el recurs d’anàlisis en termes de genealogia, de relacions de força, de desenvolupaments estratègics, de tàctiques” (1991, p. 179). Aquesta epistemologia bèl·lico-política ens serà útil per a acostar-nos a una fenomenologia mass-mediàtica contemporània: a la pregunta per la cultura, en comptes de quedar-nos abobats i superats per un espectacle embolcallador, totalitzador, irrepresentable per la seva tendència a l’infinit, envestirem la pregunta –amb el concepte mític de cultura inclòs- fins a tirar-la a terra i esmicolar-la en múltiples formes concretes, dinàmiques, en flux dialèctic continu i dissolt entre matèries quotidianes. I ho farem no només perquè ja sabem que el tot és el no vertader, sinó perquè ja és hora de cartografiar els relleus immediats de les experiències mediàtiques, de comprendre la situació pràctica de cada batalla, de denunciar totalitarismes repressors i violències quotidianes encobertes i, alternativament, aprendre tàctiques per a escamots microrevolucionaris.

Tanmateix, si bé el model bèl·lic –guerra poètica, violència simbòlica, totalitarismes històrics, resistències i escamots revolucionaris, etc.- és conseqüència de la permanent utilització de tecnologies de poder repressives que tracten autoritàriament de subjugar l’altre i la diferència. És moment ja de proposar un mètode plural bricodialèctic que amansi i vagi pacificant la guerra, un model que vagi mutant-se de la guerra a un joc democràtic i multicultural en el qual l’altre i la diferència no sigui objecte d’odi, violència i repressió, sinó cooperador de crítiques comprensives, poliètiques amoroses i recreacions mestisses. L’ètica, el dret i l’economia s’han de repensar, disciplines cada vegada més abandonades a una ideologia neofeixista, a la burocràcia industrial de l’Estat i a un liberalisme capitalista inhumà que ens forcen a anar a la guerra pel nostre anhel irrenunciable a la llibertat i a la vida. La comunitat humana no pot ser tan estúpida de perpetuar un història de guerres i desencontres, sobretot quan sabem que la vida pot ser tan meravellosa…, però si cal lluitar, lluitarem. I ara toca lluitar, però sense renunciar als plaers d’aprendre i gaudir de la vida. Cal saber perquè és lluita. Per les vides.

[1]              Citat en Jesús Mosterín, Historia de la filosofía. La filosofía griega prearistotélica, 1984, p. 37.

Deixa un comentari