6.4.2.1. El cas pràctic de la representació periodística del moviment pel dret a la vivenda

Precisament, el format clàssic del telenoticiari és actualment qui més fa de la seva part per generar aquesta “il·lusió de progrés”, artifici narratiu constant en la postpolítica-simulacre contemporània que permet l’actual ordre totalitari i espectacular de les coses. Per exemple: si dramàticament s’informa –dintre dels límits del discurs neoliberal i neoburgès, és clar- de la situació insostenible del mercat de la vivenda, de la preocupació i l’endeutament abominable i esclavitzant que implica per a moltes persones, de les protestes populars; el Govern respondrà amb la preparació d’una notícia en la qual presentarà un pla de xoc –“dramàtic”- amb pisos nous de protecció oficial. I ja està? Resolt el problema de la vivenda? Evidentment que no, doncs s’ha modificat la forma de cap ordre –en especial, del jurídico-legal i de l’econòmic- i les coses estan igual o pitjor; emperò, narrativament parlant, encara que sembli una presa de pèl, podríem dir que sí Aquestes “solucions narratives” a les que tan generosament ajuden les tendències mimètiques –tot sigui per l’objectivitat!- del periodisme normal hem de relacionar-les amb la importància del valor moral i ideològic del “tancament narratiu” de Hayden White, amb l’estructura tràgica dels tres actes d’Aristòtil i amb el model narratiu de Todorov –situació inicial d’harmonia>ruptura estabilitat>retorn a l’estat original gràcies a reacció restauradora-. Tenint en compte la situació límit de tantes persones i els maldecaps que està causant el tema de la vivenda, assumint que els periodistes, com tants altres, viuran de lloguer, d’hipoteques, de crèdit, ens preguntem: a què juga el periodisme industrial dominant? En quin punt està en l’Estat espanyol la crisi de la “comunicació pública” –concretament de l’oligopoli simbiòtic entre polítics institucionals i periodistes parainstitucionals- a la qual es referixen Blumler i Gureivtch (1995)? Són els periodistes víctimes innocents dels ardits dels postpolítics il·lusionistes? Com pensen depurar la seva responsabilitat política implicada en constants serveis de col·laboracionisme discret amb la ideologia conservadora dominant? S’atreviran a dir que ells no han dit cap mentida?

En aquest punt, la qüestió de l’autoria –i per tant, també la responsabilitat- dels periodistes col·laboracionistes dels telenoticiaris dominants pren un interès màxim. Al llarg d’aquesta tesina s’han situat geoestratègicament polítiques de la informació alternatives que van subvertint mil·lèsimament i des de múltiples flancs, majorment amb tàctiques d’escamots nocturns, invisibles, l’ordre informatiu dominant. Per tant, no es tracta de si l’actual totalitarisme periodístic serà o no serà subvertit i superat, doncs la resposta és ineludiblment que sí, sinó d’aclarir què està en les mans dels periodistes, què poden fer ara mateix, què volen fer ara que les microbatalles estan a punt de donar-nos una important victòria, a saber: l’enderrocament de l’actual format telenoticiari hegemònic. A no ser, és clar, que vulguin apuntalar l’última bastió, l’últim baluard de l’actual ordre fins a l’últim alè conservador, que vulguin estar dintre de la Bastilla quan aquesta sigui presa. No sóc gens partidari de la guillotina ni del terror, però és moment de demanar als periodistes industrials consciència crítica del que estan fent, del seus col·laboracionismes discrets, i exigir-los responsabilitat política dels seus actes simbòlics d’informativisme històric. Si alguns d’ells s’unissin a la lluita, s’acceleraria vertiginosament l’enderrocament. I si bé aquest enderrocament esperonarà noves formes i polítiques de la informació –espero que bricodialècticament més justes, lliures, crítiques, democràtiques, orgàniques, mestisses, interactives, eticolàstiques, amoroses i artístiques (els mites neoburgesos de la realitat, l’objectivitat, la veritat i la neutralitat periodística hauran estat reconstruïts acuradament, com tracto de fer pràcticament amb el mètode bricodialèctic)-, encara queden moltes possibilitats de subversions parcials en l’actual format dominant.

Certament, si prenem una perspectiva situada i etnometodològica de la feina periodística[1], ens trobarem que el periodista ha de lluitar contra rutines, clixés, convencions i normes altament tipificades i motivades, lluites contra el temps, contra la política interna de la redacció i del mitjà, contra les determinacions del gatekeeper i de l’elaboració de l’agenda temàtica (agenda-setting), però és la seva responsabilitat trobar esquerdes per a poder moure’s amb major llibertat. Una qüestió de primer ordre, a part dels assumptes crucials de l’agenda-setting i del normativisme estètic neoclàssic, és la relació ètico-política entre el periodista i el subjecte o allò del què s’informa. Subvertint la seva funció elitista d’informador, el periodista hauria de transformar la seva política repressiva de domini informatiu i estar disposat, humilment i amorètica, a obrir el discurs i a cocrear la notícia –tant en forma com en contingut- col·lectivament. Tanmateix, són molt més desitjables formes autogestionades de la informació, discursos lliures de “censures i imposicions totalitàries de la forma”, com hem vist en la crítica a l’exposició “Horitzó TV”, com es fa en moltes projectes d’autogestió comunicativa d’arreu del món –destaquem especialment la ingent activitat de poblacions d’Amèrica Llatina (Chiapas, Nicaragua, Colòmbia, etc.) i dels moviments veïnals de la Barcelona metropolitana (La Tele, TVSants, TV L’Òstia, etc.)-, com ja està passant en l’espai cibernètic que ens proporciona Internet, amb mitjans informatius oberts, blogs, televisions i ràdios cooperatives en xarxa i moltes altres formes comunicatives lliures.

Objectar-hi manca de rigor professional i desconeixement del mitjà, apuntant-se a la típica cançó feixista o de despotisme il·lustrat sobre la ignorància i la incapacitat “per informar” de les classes populars, serien excuses que de cap manera aturaran aquestes tendències revolucionàries en les formes informatives, més bé absolutament el contrari. Exigim amb més força i legitimitat que mai la necessitat d’unes noves polítiques educatives que ajudin a incrementar entre la població l’alfabetització audiovisual, la consciència crítica de la comunicació i l’ús de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació (NTIC), polítiques de les quals, imperdonablement, potser perquè sap el que s’hi juga, l’Estat i les institucions gairebé no s’hi responsabilitzen, deixant la tasca a les organitzacions ciutadanes, als moviments socials, als individus [anar a www.aulamedia.org]. No demanem res estrany. De fet, el periodisme digital ja està implementant algunes de les transformacions que reclamem. I és que, és clar, materialment i quotidiana no és el mateix El Pais en suport diari que en digital (www.elpais.es)^[2].

 

[OFF> He assistit al taller “Televisió creativa” ofert per Aulamèdia. Els encarregats del curs eren Daniel Miracle i Patrícia Agüera. Ha estat molt motivador i desmitificador en múltiples sentits: fer televisions és senzill, ràpid, barat, a l’abast de qualsevol. Dani és un crack o, potser més aviat, un hacker de la televisió. Un artista de peus a terra que promou a crear, a emetre, a tenir els nostres propis canals de televisió, ja sigui de televisió experimental, comunitària, de barri o educativa. A part de les tradicionals emissions en radiofreqüència, el taller s’ha centrat principalment en les possibilitats de la televisió Internet, el que, normalment, es pot conèixer per TVwebs o TVblogs. No sé si et pots imaginar, amic lector, el fàcil que és tenir una televisió pròpia per Internet, però puc assegurar ara i aquí que el totalitarisme de la televisió neoburgesa hegemònica té els dies comptats. Si ja hi ha algunes microtelevisions alternatives, com VilaWeb TV (http://www.vilaweb.tv/), la Televisió Virtual del Barri de Sants (http://www.tv.barrisants.org/), Pluràlia TV (http://www.pluralia.tv/), o TVBlogs tan interessants com http://www.dvactivisme.org/, en molt poc temps, aquell nou “Horitzó TV” que imaginava Clara Garí serà una realitat, i la multiplicitat de canals televisius no vindrà determinada per la TDT sinó per les voluntats populars, socials i individuals d’emetre continguts multimèdia. Els problemes tecnològics se superen a la velocitat d’Internet: la transmissió i la distribució dels continguts està assegurada, de forma senzilla, eficaç i a l’abast de tothom. He resolt obrir-me un TVblog en els pròxims dies. De moment, aquí teniu l’experiència que vam fer al taller: http://tvcreativa.wordpress.com/. Va ser només una setmana de classes, però va ser un temps intensament aprofitat, per compartir amb professors de secundària que intenten aplicar els mitjans de comunicació, sobretot l’audiovisual, a les seves classes, per compartir impressions, experiències i idees, per passar-ho bé fent experiments de televisió creativa. Tots podem ser emissors, la televisió pot passar de ser quelcom imposat, a una pràctica creativa de comunicació. Parlem, escrivim i televisem. El periodisme normal ja res pot; ja no importa la seva exclusió, la violència de la seva veritat i la seva realitat, tan objectiva, tan neutra: és el moment de l’eclosió d’infinites televisions mil·lèsimes arrelades des de baix. Després, autoogranització, articulació, bricodialèctica. Per acabar cito dos pàgines molt interessants sobre educació i mitjans de comunicació (www.transeducamundi.org) i sobre la creació experimental de noves televisions (http://www.neokinok.tv/).>]          

 

En el cas del tractament informatiu de l’assumpte de la vivenda hi ha un altre personatge dramàtic en la història: els moviments socials. El desenvolupament de les xarxes precàries i articulades d’autogestió i autocoordinació dels moviments socials de Barcelona ha permès tirar endavant la campanya política “V Vivenda” consignat al lema “No tindràs una casa en la puta vida” (http://bcn.vdevivienda.net/). La campanya ha tingut gran èxit als carrers i ha obtingut un significatiu ressò en els mèdia, particularment, en els telenotícies de TVC. Dintre dels moviments socials hi ha l’eterna discussió, encara més accentuada en les posicions d’avantguarda radical, de si fer o no fer declaracions o qualsevol tipus de col·laboració amb els periodistes dels mass-mèdia dominants, ja que de sobres és coneguda la manipulació informativa a la qual són sotmesos constantment.

Per exemple: el 17 de setembre va tenir lloc a Barcelona una manifestació multitudinària en contra de l’anomenada “Ordenança del Civisme” [veure cartell de la manifestació], ordenança descaradament totalitària i neoburgesa en tots els ordres de la vida quotidiana que tinguin a veure amb l’espai públic i els carrers. Aquesta manifestació va ser promoguda entre moltes energies mil·lèsimes disperses entre les cossiències llibertàries de Barcelona, especialment localitzades al voltant de l’Associació de Víctimes del Civisme (http://elcarreresdetothom.blogspot.com/). Des dels inicis del projecte d’aquesta ordenança neofeixista molts amics eren perfectament conscients del que suposava per als veïns i veïnes que vivim a Barcelona i per a tot aquell que hi passa per aquesta ciutat: una potent invenció administrativa que disposa eines per castigar amb dures sancions econòmiques qualsevol acte no explícitament permès per l’Ajuntament, com penjar un cartell, fer intercanvis alternatius, beure una cervesa, etc.. [veure microdocumental sobre Barcelona: ordenant la convivència de Maties Segura i Catarina Pereira]. En tot moment queda ben palès que, evidentment, l’ajuntament i els cossos repressors al seu poder no pretenen aconseguir canvis de conducta ni una convivència “millor” per a tothom: només volen els nostres diners, estil de repressió dels Estats democràtics capitalistes! Com et pots imaginar, amic interactiu, aquella manifestació unitària es va prendre amb moltes ganes perquè hi havia moltes coses que reivindicar i per les quals lluitar [veure vídeo de Dvactivisme i altres materials de la manifestació]. Però, pèrfidament, a l’endemà, les notícies normals es limitaven a fer una crònica d’actes vandàlics, destrosses i pintades [veure representacions dels mitjans informatius hegemònics]. No proposava cap lectura crítica sobre l’ordenança, objecte sobre el qual haurien de pivotar tota representació útil, ni donava veu als diferents col·lectius i discursos que havien sortit a protestar al carrer, com si fossin uns radicals-sense-discurs que no tinguessin res a bricodialogar.  Periodisme sensacionalista neoburgès que no deixa comprendre res de res: només serveix per a reïficar l’actual ordre totalitari de les coses. Aquest pot semblar un cas extremat de manipulació informativa, ja que els discursos defensors aglutinaven les pròximes ideologies dominants que es comprimeixen sota l’etiqueta-mítica d’un ajuntament d’ “esquerres” i “catalanista”. Per tant, els discursos crítics se situaven més enllà de l’ “esquerra institucional”, més enllà del “civisme normal”, dels “bons ciutadans”. Tanmateix, quan no hi ha manipulacions tan evidents, els moviments socials comencen a saber-se objectes de domini informatiu i víctimes de la violència simbòlica exercida pels periodistes i pels normativismes estètico-polítics que aquests reprodueixen, fet que encara fa més difícil la relació amb els mèdia hegemònics, obrint una perspectiva clau sobre la dialèctica pràctica entre la visibilització i la invisibilització; més concretament: col·laborar-hi o no col·laborar-hi.

Sembla que les estratègies comunicatives de les darreres grans campanyes dels moviments socials en Barcelona, com és el cas de “V de Vivenda” o de “Cultura Lliure”, estan decantant-s’hi per col·laborar amb els mitjans hegemònics. Però, és clar, no col·laborar-hi ingènuament, sinó disposats, emulant al que ja fan els politicots il·lusionistes, a jugar amb els periodistes: ja coneixem tots els secrets de la seva política de la representació, els seus procediments, les seves rutines… Per què no subvertir-los i fer-los venir al nostre favor? És a dir, optar per fer-nos visibles, però, teòricament, tractant d’incidir invisiblement en la forma de la notícia. Malauradament, encara que la no criminalització i la inclusió d’accions d’aquestes dues campanyes al format telenoticiari normal, a primera vista, podria semblar-nos una “bona notícia”, gaudint de les possibles avantatges del “fer-se visible” mass-mediàcticament, en una òptica més radical implica certs problemes a tenir en compte: en discursivitzar aquestes notícies d’acord l’ordre (in)formatiu dominant, s’obri la possibilitat d’inocular-nos vicàriament i de “resoldre’ns” espectacularment amb un simple gir dramàtic a l’abast del pitjor guionista de news-movies. A més, les anàlisis bricodialèctiques que vaig poder anar-hi fent sobre la marxa, m’alertaven del perill de què els moviments socials siguin inoculats, esterilitzats com a suplement, desnonats de la seva pròpia forma de representació. Un cop provada aquesta estratègia de “bona fe” i de “col·laboració” amb els periodistes, podria ser molt interessant provar altres tàctiques i jocs comunicatius; com, per exemple, fer arribar a les redaccions “notícies” ja fetes –tàctica habitual d’ETA o Al-Qaeda-, establir condicions estètiques al periodista de torn o convidar al periodista a l’elaboració col·lectiva de la notícia mitjançant una comissió precària creada a l’ús. No hem d’escatimar en imaginació. Reinventem la comunicació!

            Per tant, si el periodista es considera més o menys compromès políticament amb les reivindicacions fetes pels actors de l’acció i vol ajudar-los –o és que ell no té problemes amb la vivenda? o és que no se solidaritza amb els amics que estem en l’aigua al coll?-, ha de tenir molt clar que no és suficient, simplement, en “cobrir” la notícia i fer-li un espai a l’agenda-setting del mitjà informatiu per al qual treballa. De, fet, com hem vist, aquesta ingènua “cobertura”, seguint els principis discursius, estètics i formals del periodisme normal, pot donar un tractament de la notícia que, malgrat tenir bones intencions, és ideal per a ser manipulat narrativament en el macrodiscurs historicista dominant. No hi ha prou amb visibilitzar-nos, amb donar-nos veu, amb deixar-nos parlar: en l’actual ordre del format telenoticiari, aquestes declaracions seran descontextualitzades, maniatades, reprimides i triturades per la màquina discursiva que genera els significats conservadors del món possible a reïficar des de l’actualitat.

Els canvis importants han de venir des d’alliberacions dels grillons de les clàssiques normes, convencions i tipificacions periodístiques, des de canvis radicals en les formes periodístiques. Un cop subvertits els tres pilars del periodisme –Objectivitat, Realisme i Veritat-, subversió tan teòrica com metodològica, però que pren l’última força del sentit des del punt de vista pràctic de la utilitat poliètica, ha arribat l’hora perquè els periodistes exigim més llibertat creativa. Les notícies han de tendir a formes artístiques crítiques, útils per a la comprensió social i per als moviments poliètics que es volen impulsar. Ja no té sentit amagar-se darrere la màscara de la imparcialitat i la neutralitat ideològico-política: un cop deconstruït i descobert el revers invisible de la superfície de la màscara, representació reïficadora del nou historicisme neoburgès i neofeixista, el periodista ha de posicionar-se políticament –fet que no implica tant anar sempre “a favor d’algú” com estar disposat a hipercrítiques radicals- i saber que les determinacions polítiques del seu contingut no poden bandejar les determinacions polítiques de la forma. És fonamental que el periodista prengui un compromís poliètic amb la matèria de la notícia –per exemple, el col·lectiu per la Vivenda Digna- i que lluiti perquè la matèria font de la notícia, matèria sòcio-històrica tan concreta com un cos que ha confiat en el periodista, no sigui prostituïda industrialment com una notícia-objecte més que es perd en el broadcast continu, indiferent i indiferenciat del periodisme immemoriable dominant.

Cal superar els límits del propi format, evitar a tota costa que el moviment informatiu començat neixi i mori amb la notícia. No val a rentar-se les mans com si la feina ja estigués feta: no es tracta de produir notícies com a xurros que van a parar un estómac sempre a omplir, sinó d’un compromís hipercrític amb la matèria sòcio-històrica –amb l’esdeveniment, el fenomen, la persona, el col·lectiu, el poble, els territoris, la Terra, etc.- implicada en la notícia que, per força, ha d’anar més enllà d’una notícia que es perd pels laberints virtuals de la farsa amnèsica global. Les noves tecnologies de la comunicació i de la informació (NTIC) ja estan en condicions d’oferir-nos unes eines potentíssims per tal d’obrir, alliberar i compartir el discurs, passant del paradigma de la notícia unilateral, tancada i fugissera a noves formes de projectes d’investigació interactius, oberts, wikiorgànics, hipermediàtics i hiperconnectats. El periodisme digital ja fa molts anys que està revolucionant algunes de les velles característiques del periodisme-consum típic del broadcast televisiu i de la premsa –ja premsada, limitada i tancada-. Les notícies ja no són objectes consumits que van a l’escombreria de l’oblit, sinó que es queden arxivades, linkades amb altres notícies, linkades fins i tot a altres pàgines fora del propi mitjà, portant a terme algunes formes d’hipercrítica bricodialèctica. També es comença tímidament a incentivar la participació del ciutadà, cada cop més prop de suturar la separació entre informador i informant, convidant-lo a participar en fòrums de discussió oberts i en entrevistes on-line.

La Televisió Digital Terrestre (TDT) també té una potencialitat tecnològica que podria ajudar a progressar en les formes comunicatives i periodístiques dominants, fent-les més democràtiques, més participatives, més elaborades, més hipercrítiques, més plurals, més interactives. Tanmateix, tant en el cas del periodisme digital com en el de la TDT, de tot avanç de les NTIC en general, ja trobem prou indicis per sospitar que els mèdia hegemònics no estan desplegant tota la potencialitat tecnològica per al progrés de l’alliberació i del comunisme wikiorgànic, interactiu i internètic del discurs. Hem d’estar molt atents perquè amb l’apagada analògica i l’adveniment de la TDT no ens donin gat per llebre i, en comptes d’una major interactivitat, només se’ns vengui una major qualitat (espectacular, d’imatge i so). Alerta: hi ha molt en joc[3]. Mentre lluitem pel progrés televisiu, per altres formes intertelevisibles possibles, i seguim avançant lliures per Internet, el periodista dels mitjans convencionals –televisió, ràdio i premsa- té al seu abast múltiples recursos per superar la mort de la notícies i els límits del propi format: per exemple, facilitant a l’informant adreces de pàgines webs, mitjans per obtenir més informació, llocs d’encontre on es pot acudir per entrar en contacte, interessar-se o solidaritzar-se amb les diferents formes de “matèria informativa”, una adreça electrònica o qualsevol altra pista que pugui servir-li –i l’animi- en les investigacions que vulgui fer. El periodista no només ha de pensar en com produir la notícia, sinó que ha de posar molt dels seus esforços en preparar enllaços i pistes per a la continuació del després del broadcast. Com un guionista que construeix una escena elaborada amb inicis de trames, plantings i pistes a descobrir, el periodista ha de ser un crític que treballa les notícies perquè els espectadors crítics puguin ells mateixos seguir les investigacions, les trames i les històries.     

Aquesta no és una qüestió menor. La importància estratègica dels moviments socials al voltant de les polítiques postidentitàries i de renominació i redesignació discursives ens fa anar amb extrema precaució: no podem permetre’ns el luxe d’enxarxar-nos en l’espectacle, en les trampes del discurs periodístic dominant. És cert que dintre dels mateixos moviments socials es poden diversificar i coordinar articuladament diferent estratègies polítiques –no seria gaire útil que tothom fes el mateix…-, però, en major mesura, s’hauria d’evitar un tipus de visualització que suposés un procés de normalització i institucionalització dels moviments socials, els quals quedarien reprimits dintre dels límits discursius i narratius de la política informativa neoconservadora dominant. I si l’historicisme periodístic et domina com un objecte discursiu més a favor de la seva narrativa de la història, és gairebé impossible posar en pràctica metacrítiques radicals que deconstrueixin l’espectacle informatiu i proposar altres moltes polítiques i representacions de la història. Referir-se als moviments socials en general pot fer-nos caure en les distorsions d’una totalitat massa mítica, però és el seu sentit de pluralitat i heterogeneïtat el que ens du a una generalitat no reduïble a simples etiquetes classificatòries. En tot cas, els individus que activen els moviments socials tenen en comú ser subjectes polítics en situacions sòcio-històriques concretes, quotidianes i al ras, materialitat popular que desemmascara la hiperrealitat espectacular (altra cosa són associacions i organitzacions leviatanes -per ciutadanes-  instituïdes per a propagar ideologies reaccionàries i feixistes, com el cas demencial de “Manos Limpias” o la “AVT”, accessoris instrumentals del Partit Popular).

 

[OFF> Aquesta nit hi havia convocada una cassolada popular “pel dret a l’habitatge”. Ahir, dia 26 de maig, segons la litúrgia política institucional, era el dia de reflexió abans de les eleccions municipals i de 13 autonomies de demà. No tinc, sincerament, molt a dir de nou respecte a la campanya electoral dels partits institucionals i l’habitual combat-de-fang entre el PSOE i el PP. Ja he comentat en un altre lloc la perversió comunicativa que està tenint tota la macrotrama del conflicte basc, particularitzada amb la subtrama de la temebunda il·legalització de bona part de les llistes amb què l’esquerra abertzale volia tenir representació ens els ajuntaments. Tanmateix, crec que potser sí hi ha dos punts que poden merèixer l’esforç d’unes paraules: primer, la cobertura informativa dels mitjans hegemònics ha centrat els jocs narratius de les campanyes en continuacions i reposicions d’esperpentacles generals i habituals en la mèdiatrix narrativa periodística (o sigui, ETA), substituint les polítiques locals, concretes i directes per postpolítiques espectaculars i globals que res ajuden, fora de camp com estan, a les vides quotidianes de les persones dempeus –i mira que hi ha per fer…-; segon, la propaganda electoral cada cop és més delirant: per exemple, he escoltat una falca del PP de Castelló en la qual el seu alcadable, un Fabra qualsevol més, es compremetia a “ficar mà en l’assumpte” de la vivenda i prometia no sé quants milers de vivendes de protecció oficial –de fet, si paga l’Estat, és a dir, nosaltres, i cobren els seus amics… què més els dóna? El joc del monopoli es tracta d’estafar-nos fins on es pugui, no?-. Però, si no arriba a ser per les farses –“frases” volia dir!- al·luciants d’Aznar, desembalsamat de la foto de las Azores per a l’ocasió, poc sentits nous a recalcar. És una llàstima que no s’hagin destacat més tots les trampes electorals del PP i tots els casos de corrupció i especulació immobiliària que sí han aparegut en els mèdia –especialment, a Castelló, paradís dels polítics-cacics-, però que, gairebé, a excepció de Madrid, amb la polèmica Santiesteban-Gallardón, no han centrat els debats polítics. Clar, qui més qui menos… I així ens plantem al dia de reflexió… Però què hem de reflexionar? Sobre les seves farses espectaculars? O sobre les nostres vides, sobre els nostres problemes i sobre allò que ens pot fer més lliures i feliços? Però què passa quan la separació està tan eixamplada entre l’espectacle postpolític i les angoixes, les incerteses i les lluites de le vides quotidianes dempeus? Passa que, malgrat que els polítics institucionals –em consten concretament les declaracions de Portabella (ERC) i Fernández Díaz (PPC)- s’havien manifestat en contra de què el dia de reflexió fos “interromput” amb qualsevol acte polític –i amb molta més raó si és una cassolada de perillosos joves okupes-radicals-antisistema!-. Com si un cop apagada la màquina propagandística, tinguessin por que alguna cosa pogués fer reflexionar a la gent fora de la persistència retiniana de l’espectacle! Però nosaltres que ens prenem molt seriosament això dels dies de reflexió –ens agrada la reflexió! Visca l’acció de la reflexió!-, havíem decidit que aquesta nit aprofitaríem per escenificar públicament, al carrer, a la plaça Sant Jaume, entre l’Ajuntament i la Generalitat, un problema pel qual apostem la vida desitjosos de solucionar-lo, el problema del dret a l’habitatge. Ja ens sabran perdonar els que creuen que hem profant el dia de reflexió, però és que nosaltres avui volíem reflexionar amb una sorollosa, però rítimica, cassolada-de-protesta. Que què ens passa? Què passa? ¡Que no tenemos casa!

                La cassolada estava programa a les 22 hores. Quan he arribat pel carrer Ferran, com és habitual en les manifestacions que tenen com a destí la plaça Sant Jaume, estava tallat per un cordó policial. Hi havia vora d’un centenar d’amics repicant cassoles, altres estrics de cuina i qualsevol objecte musicable. M’he arrimat el màxim possible a veure què passava, si era possible passar d’alguna manera i, de passada, intentar descobrir què estava coent-se a la plaça [veure imatges]. M’he tret de la motxilla la vella cassola del pis i una cullera de fusta i he donat les meves primeres cassolades. Però allí estava tot bloquejat: no hi havia, a simple vista, possibilitat de superar el cordó policial ni de portar a terme gaires moviments tàctics més. Tampoc sabia què estava passant a Sant Jaume, si hi havia altres amics allí fent altres coses. He resolt arribar fos com fos a Sant Jaume. He intentat recular fins al primer trencant a mà dreta del carrer Ferran, però, previsorament, només prendre el carreró m’esperava una fila de quatre robocops en posició per-aquí-no-passa-ni-Déu. En un moviment continuat, he donat mitja volta i he tractat d’arribar a Sant Jaume per un carreró que trencava el carrer Ferran a mà esquerra. Aquest cop he tingut més sort. Transitava per aquest carreró gent normal i corrent i el cordó policial que feia de check-point a la plaça estava molt més relaxat. He pogut creuar-lo tranquil·lament, serè, segur i conscient que si s’atrevien a barrar-me el pas seria premiat amb una conversa surrealista que estava preparat per guanyar. He vist que em registraven amb la mirada, però, potser per la meva discreció, no he fet saltar l’alarma del sistema de prejudicis –encara que, tot just passar el checkpoint, he vist que em sobresortia de la butxaca la llarga cullera de fusta, fal·lus de lluita en perperndicular…-.

                A Sant Jaume hi havia unes 50 persones quan hi he arribat –cal aclarir que quan jugo a posar xifres d’assistents és jugar a poètiques aproximatives…- [veure imatges]. I no gaires estris sorollosos, musicables a ritmes de protesta. M’he tornat a traure la cassola de la motxilla i m’he sumat a la tàctica de pinza sonora al cordó policial que encara barrava el pas als amics del carrer de Ferran, inclosa la pancarta-cap de la mani. Hem estat així una bona estona. No hi hagut cap moment de tensió remarcable. Repicàvem i repicàvem pel dret a la vivenda: “Què passa?/ Què passa?/ Que no tenim casa”, (…) “¿Qué pasa?/ ¿Qué pasa?/ Que no tenemos casa”, (…) “Li diuen democràcia i no ho és”… Portàvem estona en posició de taules, sense avançar, sobre el tauler, en cap direcció. Començava a estar inquiet i mirava al voltant, a la recerca de cares conegudes. Hi havia alguns amics de Miles, però no els hi he dit res. No entenia perquè, si Sant Jaume ja havia estat presa, alliberada a cops de cassola, no es “feia victòria” d’això. Afortunadament, ben aviat se m’ha acabat la preocupació. Quan menys m’ho esperava i ja començava a adolirar-se la mà, he pogut veure amb els meus propis ulls com una amiga qualsevol més, en un senzill truc de transvestisme, es convertia en Supervivenda! Supervivenda estava allí entre nosaltres! Tot ja estava guanyat! Amb una acció de determinació sobrehumana, s’ha pujat a una bústia que marcava el límit del cordó policial i ha començat a repicar amb la seva cassola i a animar als amics que estaven detinguts al carrer Ferran [veure imatges]. Val a dir que també en la plaça la presència de Supervivenda ens ha donat noves energies i jo, sincerament, em sentia més a gust i acompanyat amb aquest superheroi dempeus de la política popular. També els periodistes presents, encegats per la presència dramàtica d’aquest personatge, han anat a fer-li fotografies i a enregistar-la amb càmeres de vídeo. Així ha passat una estona més, però, absurdament –serien les ordres…- el cordó policial es mantenia. A Sant Jaume ja erem més gent. Unes 100 persones, inclosos turistes, encuriosits i afegits atzarosament. Jo no em cansava de repicar; repicava pel dret a l’habitatge, per la meva vida, per l’alliberament progressiu dels grillons d’hipoteques, consumismes i capitalismes, per altres polítiques i altres democràcies possibles, que les feiem reals a cops de cassola. En un moment de celebració victoriosa, Supervivenda representa una dramatització amb molt de sentit: primer, va a les portes de l’Ajuntament, custodiades per polícies que en veure’ns es protegeixen amb cascs de les nostres cassolades i els nostres càntics: “Què passa?/ Què passa?/ Que no tenim casa!”; després, es repeteix l’acció a les portes de la Generalitat. Tot plegat, una volta d’honor per la plaça Sant Jaume, amb Supervivenda en cap, però amiga entre la multitud, a ritme de múltiples ritmes articulats en la protesta popular musical. Ha estat una bona situació! [veure imatges].

                Mentre ens movíem amb la volta d’honor per la plaça, els amics detinguts al carrer Ferran han intentat arribar a Sant Jaume per dalt, però no ha estat possible: els cordons policials ficats en aquells carrers ho han impedit. Finalment, han decidit anar cap a la plaça de la Catedral,  se’ns ha comunicat als que estàvem en Sant Jaume i hem decidit anar fins on estaven ells per retrobar-nos. Sant Jaume ja havia estat feta nostra. Hem passat pels carrerons del gòtic repicant les cassoles. La gent ens mirava: un bon grapat d’amics que irrompia el pas repicant cassoles, amb pancartes i cantant… “Què passa?/ Què passa?/  Que no tenim casa!”. Hem seguit repicant i cantant fins que al darrere de la Catedral ens hem trobat els dos grups, Supervivenda s’ha retrobat amb les pancartes inicials. Repicades més intenses. Alegria. Reconeixement. Estem junts, lluitem junts i ens estimem. Som amics deconeguts que ens articulem amb somriures i cops de cassola. Seguim en la plaça de la Catedral una estona més, sempre repicant. Es discuteix què fer. Un megàfon parla. Es decideix anar cap a Les Rambles. En aquell moment penso que en altres manifestacions la policia ens ho ha posat molt difícil irrompre Les Rambles, però també penso que una repressió excessiva en el dia de reflexió a joves que es manifesten pacíficament pel dret a l’habitatge i que, aparentment, no són tan perillosos com alguns voldrien, doncs el valor afegit de tot el moviment de V de Vivenda és que ha incorporat a la lluita política a nous amics –dir “classes” seria en el sentit postmarxista de Bourdieu- que no necessàriament han de ser perillosos radicals-okupes-antisistemes, seria un preu molt a pagar per part de l’ajuntament i de la classe política institucional. No s’atrevirien… Sobretot després de la setmaneta del Kubotan. Així doncs, sense dubtar-ho, hem caminat repicant fins a sortir a Les Rambles. No ens esperava cap furgona blava. M’ha agradat sentir la sensació de trepitzar Rambles al ritme de les cassolades. La gent, sobretot turistes, s’ho mirava: “No nos mires/ Únete”. Hem pujat gairebé fins a plaça Catalunya i després hem tornat a baixar; aquest cop, okupant la carretera [veure imatges]. Hem arribat a l’alçada del Liceu i, evidentment, allí ens hem aturat i hem fet sentada mentre es continuava la repicada. Hem parat el trànsit uns 10 minuts. Hem posat un cartell en la façana del Liceu reclamant solucions immediates per a la nostra situació d’indefensió econòmica i d’inviabilitat per gaudir d’una vivenda [veure imatges]. El Liceu ha apagat els llums. S’ha donat per desembocada l’acció. Tot a casa a descansar, ja està tot guanyat per avui i no val la pena sofrir violències innecessàries..  Però… és que jo no tinc casa! I el mes que ja veuré com me les arregle per pagar el lloger.

                Quan he arribat a casa, he preparat una cinta de vídeo per enregistrar el tractament que faria TVC de tot l’ocorregut. He posat a gravar el 3/24 de les 12:30 de la nit, però, tristament, el telenoticiari no deia res de res de la mani d’on venia. Allò pel que tant havíem repicat, allò pel que ens juguem la vida, resulta que no valia res, que no era notícia per a ells. Sí, els he sentit més intensament que mai “ells”. Sovint intento comprendre’ls com a amics enxarxats en difícils situacions, però hi ha coses que no s’hi poden deixar passar. El fet de no incloure res d’aquesta microhistòria de la interrupació del del dia de reflexió de les eleccions del 27 de maig del 2007 a cops de cassolada popular és una falta de respecte i una presa de pèl de tal magnitud que m’atreveixo a demanar responsabilitats ara i aquí. I és que això a aquestes alçades de la pel·lícula no es pot aguantar. M’he irritat bastant més en comprovar com el telenoticiaria omplia la informació de “política” [veure notícia alcaldables posant per a fotos]. Com a mínim, en ser tan rídicul, patètic i increïble, he pogut esbossar un somriure d’estupefecció. Però us dic: aquest insult no l’oblidarem.

                És tard. Molt tard. Em deixo per demà rebuscar informació al respecte en els mitjans hegemònics [veure] i en els alternatius [veure]. Sigui com sigui, queda aquesta història, després de més tres anys de la interrupció del dia de reflexió del 13-M, amb els actes a les seus del PP, exigint-los responsabilitats per tot el que havia passat, per les mentides, per la manipulació, el 25 de Maig vam tornar a irrompre un dia de reflexió. Aquest cop per reivindicar el dret a l’habitatge. Sense assenyalar a cap partit en particular. Sense ingeuïtats respecte el sistema de política institucional. Revoltes de noves radicalitats a cops de cassola.<]

---

[1]              Prenem d’exemple la pràctica etnometodològica crítica de David Altheide en Creating reality. How TV news distorts events, 1984.

[2]              Per les inèrcies de la investigacció apenes s’ha treballat sobre el periodisme digital, un camp de treball sumament interessant per al que ens portem entre mans. T’enllaço amb alguns treballs previs realitzats entrorn al projecte “U-TIDIO” i dono algunes referències que puguin ser d’interès:

[3]              Sobre les possibilitats formals del periodisme digital i sobre la dialèctica de la potencialitat tecnològica de la TDT i la seva política d’aplicació veure el meu treball “U-TIDIO”, fet per a l’assignatura “El contepto de Utopía”, impartida pel doctor Franciso Fernández Buey [anar al treball].